Museu de Montserrat - CAT

Aiguafort i aiguatinta i punta seca, 15 x 21,5 cm

L’artista vol ironitzar sobre la volubilitat dels sentiments femenins i la inconstància davant els compromisos amorosos. És gairebé opinió unànime que la figura de la damisel·la és el retrat de la Duquessa d’Alba, com indiquen els comentaris dels manuscrits de la Biblioteca Nacional i el d’Ayala. La fèmina estén els braços amb el xal fent el gest de volar, mentre és enduta per l’aire per tres bruixes i porta com a ornament al cap les enormes ales d’una papallona. Diuen que quan uns indiscrets preguntaven a l’artista, ja vell, sobre els seus amors amb la bella aristòcrata, ell contestava lacònicament: Volaverunt. El manuscrit del Prado diu: Hay cabezas tan llenas de gas inflamable que no necesitan para volar ni globo ni brujas.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

Aquesta estampa pertany també a les nombroses que toquen el tema de la bruixeria. Veiem dimonis íncubs o súcubs que volen rere la conventícola de frares, de devotes i fetilleres que mostren una actitud submisa davant la irracionalitat. El manuscrit del Prado diu: Sin corrección ni censura no se adelanta en ninguna facultad y la de la Brugería necesita particular talento, aplicación, edad madura, sumisión y docilidad a los consejos del Gran Brujo que dirige el seminario de Barahona. El manuscrit de la Biblioteca Nacional, en canvi, esmenta los pícaros de todos los estados y condiciones, mercaderes, frailes y villanos que aparentan propósito de enmienda cuando les predica un mono cualquiera. 

Aiguafort i aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm

Ens trobem a la mateixa tessitura que l’estampa anterior. Les creences supersticioses i fanàtiques que promouen actituds de submissió envers el poder, ells les apliquen al seu mestre i amo, que no és altre que el mateix dimoni, com el veiem a l’estampa amb les seves banyes retorçades. El manuscrit del Prado diu: Es muy justo: serían discípulos ingratos si no visitaran a su catedrático a quien deben todo lo que saben en su diabólica facultad. Atenent la figura fraresca del primer terme i les teatrals actituds devotes, els comentaris dels manuscrits de la Biblioteca Nacional i els d’Ayala remarquen l’aspecte anticlerical de l’estampa.

Aiguafort i aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm

En aquesta estampa es tracta un tema molt de l’Espanya Negra i molt actual. Les ungles evoquen la rapacitat. Els lladres de qualsevol mena i condició s’ajuden els uns als altres i es tapen les malifetes, com fa el gran bruixot del centre que desplega les seves ales, que també porten ungles rapaces. El manuscrit de la Biblioteca Nacional diu: Los empleados que roban al estado se ayudan y sostienen unos a otros. El Gefe de ellos levanta erguido su cuello y hace sombra con sus alas monstruosas. El manuscrit del Prado, com fa normalment, és meu cautelós en el seu comentari: Esto de tener la uñas largas es tan perjudicial que aun en la Bruxería está prohivido.

Aiguafort i aiguatinta, punta seca i burí, 15 x 21,5 cm

Una altra vegada Goya blasma i se’n riu de la irracionalitat i de la superstició popular. El manuscrit de la Biblioteca Nacional diu: La superstición general hace que todo un pueblo se prosterne y adore con temor a un tronco cualquiera, vestido de santo. Goya posa en el mateix sac la superstició religiosa promoguda per un clergat inculte i la bruixeria, com veiem en les figures voladores del fons. El comentari del Prado diu: Quántas veces un bicho ridículo se transforma de repente en un fantasmón que no es nada y aparenta mucho. Tanto puede la habilidad de un sastre y la bobería de quien juzga las cosas por lo que parecen.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

La interpretació d’aquesta estampa és una de les més difícils a causa de l’equívoc eròtic que utilitza. Un home amb un nas fàl·lic (un frare?) està menjant una sopa blanca que li ofereix un altre des de l’alçada del seu sexe. Els manuscrits de la Biblioteca Nacional i l’Ayala fan referència velada al tema eròtic de l’estampa. Tanmateix, el del Prado diu: Hay hombres cuya cara es lo más indecente de todo su cuerpo y sería bien que los que la tienen tan desgraciada y ridícula se la metieran en los calzones.

Aiguafort i aiguatinta i punta seca, 15 x 21,5 cm

És una sàtira despietada a la vanitat i coqueteria femenina. El manuscrit del Prado diu: Hace muy bien de ponerse guapa. Son sus días: cumple 75 años y bendrán sus amiguitas a verla.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

Un ésser monstruós, diabòlic si ens fixem en les seves potes de cabrot, enlaira un home vestit d’uniforme amb el cap encès d’una flamarada i amb foc a les mans es troba al zenit del seu poder, mentre que uns altres que l’han precedit cauen i es precipiten al no-res. Tothom podia llegir entre ratlles una al·lusió al poderós Godoy, el favorit de la reina i l’apoderat de la voluntat del rei. El manuscrit d’Ayala diu: La lujuria le eleva por los pies; se le llena la cabeza de humo y viento y despide rayos contra sus émulos. El de la Biblioteca Nacional és encara més explícit: Rueda la bola: que es la historia de los favoritos.   

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

És una altra sàtira contra el matrimoni de convinença, però ací no és la dona que cerca d’aprofitar-se d’un marit ric i vell, sinó el marit vell que no sap qui es posa a casa. El manuscrit Ayala explica l’escena: Se engatusa el novio con la Executoria de su padre, abuelos y tatarabuelos. ¿Y ella quién es? Luego lo verá. La núvia porta una cara o màscara de guineu per indicar la seva condició de meuca (zorra) i acarona les banyes de la màscara masculina que estreny contra el seu ventre. El vell marit, malgrat el monocle, no hi veu res d’estrany. Pel darrere un assistent enlaira un bastó amb unes ulleres. El capellà del primer terme es limita a consignar l’acte en el llibre de casaments.

Aiguafort i aiguatinta i punta seca, 15 x 21,5 cm

El títol de l’estampa evoca el cant popular dels liberals contra Ferran VII i els absolutistes: Trágala, trágala, perro. Traga la Constitución. Des de l’ombra un gran monstre cornut presideix tota l’escena. En primer terme veiem un frare amb una gran xeringa que servia per a les lavatives amb la qual amenaça un pobre home agenollat que demana misericòrdia, segurament un marit cornut que haurà de “tragar” allò que manin els frares corruptes i ignorants. El manuscrit del Prado diu: El que viva entre los hombres será geringado irremediablemente...

Aiguafort i aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm

Aquesta estampa és difícil d’interpretar. Els comentaris manuscrits no ofereixen cap pista coherent. Alguns creuen veure-hi els morts que lluiten contra la llosa que els vol sepultar i que malden per sobreviure en el record i en l’embolic d’interessos que van deixar en morir. Altres, en canvi, fonamentant-se en el manuscrit del Prado, interpreten l’escena com una manifestació de la bogeria humana. La gent continua fent les seves activitats horroroses i sense cap sentit tot i que la llosa de la mort està a punt de caure sobre ells i que, tot i començar a clarejar a l’horitzó la llum de la Il·lustració, els addictes a l’obscurantisme encara no se’n van.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

Els gravats de temes de bruixes i aquelarres ens resulten els més difícils de comprendre, ja que actualment en desconeixem les pràctiques i la seva incidència en la mentalitat popular en temps de Goya. El manuscrit del Prado diu: Las que llegan a 80 chupan chiquillos: las que no pasan de 18 chupan a los grandes. Parece que el hombre nace y vive para ser chupado. Sembla que Goya juga amb un doble sentit del mot xuclar. Per una banda, es refereix a les bruixes i fetilleres que hom deia que xuclaven la sang d’infantons que segrestaven però, per l’altra, xuclar equival a aprofitar-se o parasitar i Goya voldria denunciar el fanatisme obscurantista que es nodreix xuclant la sang dels més desvalguts. 

Aiguafort i aiguatinta i punta seca, 16,5 x 20,5 cm

Un dibuix preparatori d’aquesta estampa conservat al Prado porta la següent inscripció manuscrita de Goya: Sueño. Bruja maestra dando lecciones a su discípula del primer buelo. El manuscrit de la Biblioteca Nacional diu: Las viejas astutas son las que pierden a las jobenes; las echan a vola; y enseñan a ser sierpes y garduñas de los bolsillos.

Aiguafort, aiguatinta i punta seca, 16,5 x 21 cm

Representa un episodi d’iniciació a la bruixeria per mitjà de la unció. Es tracta d’una metamorfosi d’un ésser humà en un animal. El comentari del Prado diu: Le embían un recado de inportancia y quiere irse a medio untar. Entre los brujos los hay tanbién troneras, precipitados, botarates, sin pizca de juicio: todo el mundo es país. El manuscrit de la Biblioteca Nacional és molt més contundent: Con la untura de la ignorancia y la torpeza, se convierten al fin los hombres en cabrones. El manuscrit d’Ayala és més lacònic i irreverent; titula l’estampa simplement: La Extrema-Unción.

Aiguafort, aiguatinta i burí, 15 x 20 cm

L’artista juga ací amb la dialèctica entre il·lustrats i obscurantistes, raó i fanatisme, claror i tenebres. Un conciliàbul de bruixes s’ha aplegat en la fosca nit, com és consuetud. A l’horitzó comença a insinuar-se l’albada. El manuscrit del Prado diu: Y aunque no hubiérais venido, no hiciérais falta, deixant entendre que l’arribada del dia, de la claror de la raó i de la ciència és ineludible i aleshores el món caòtic de la bruixeria, de les supersticions, dels fantasmes i de la màgia es fondrà inexorablement per ell mateix. 

Aiguafort, aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm

Es tracta d’una escena domèstica en què l’artista fustiga l’ociositat de les dones mandroses que es casen per aprofitar-se de les riqueses d’un marit vell i beneit. Veiem la dona en la frescor de la seva edat en una posició i amb un gest insinuant mentre el marit, horrorós i babau, se la mira assegut sobre un sac ben lligat (de diners?) i la mare o celestina que va ordir el matrimoni somriu comptant uns diners o tramant noves embrolles per a l’esposa insatisfeta.

Aiguafort, aiguatinta i burí, 15 x 20 cm

L’estampa sembla que al·ludeix a la falsa modèstia d’algunes dones que refusen les propostes amatòries però en el fons les desitgen. Un follet o fantasma, vestit de frare, com Goya fa habitualment, irromp en la vida fada d’una bona mossa. Ella hi oposa alguna resistència però el seu somriure picaresc fa pensar que la visita serà ben rebuda. 

Aiguafort, aiguatinta i burí, 15 x 20 cm

Goya satiritza ací les fanfarronades dels militars contra invàlids i baldats ja que mai no les van poder fer contra un enemic ben armat. El comentari del Prado per aquest vegada és el més incisiu, diu: La escarapela y el bastón le hacen creer a este majadero que es de superior naturaleza y abusa del mando que se le confía para fastidiar a quantos le conocen; soberbio, insolente y vano con los que le son inferiores, abatido y bil con los que pueden más que él.

Aiguafort, aiguatinta, punta seca i burí, 15 x 20 cm

Sota la metàfora d’un tempteig taurí, Goya es burla de les picabaralles entre  polítics, acadèmics, o qualsevol cosa semblant, que no passen de ser uns jocs infantils, però amb passions i odis inveterats i destructius. El comentari del manuscrit del Prado insisteix en el caràcter vel·leïtós de la fortuna: Así va el mundo: unos a otros se burlan y se torean; el que ayer hacía de toro, hoy hace de caballero en plaza. La fortuna dirige la fiesta y distribuye los papeles según la inconstancia de sus caprichos.

Aiguafort i aiguatinta,15 x 20 cm

Una altra vegada l’artista se serveix del món irracional dels follets vestits de frares que s’aprofiten de la foscor de la ignorància generalitzada per a les seves malifetes. És característic d’aquesta gent actuar sempre d’amagatotis perquè les seves fartaneres i bacanals passin inadvertides. 

Aiguafort, aiguatinta, punta seca i burí, 15 x 20 cm

És l’enèsima estampa de Goya sobre els elements irracionals amb hàbits de frares. Diu el manuscrit del Prado: Luego que amanece huyen cada cual por su lado Brujas, Duendes, visiones fantasmales... Goya no deixa de blasmar l’ociositat del clergat i els acusa d’esmerçar la vida esperezándose, roncando y cantando sin ser útiles a sus semejantes. Podem veure els frares badallant; els dos de l’esquerra senyant-se la boca i el del primer terme amb ossos de mort lligats al cinturó. Goya, partidari acèrrim de la Il·lustració, llança el sant i senya, Ya es hora que la raó s’imposi i que desaparegui tot llast d’obscurantisme.

Aiguafort i aiguatinta i punta seca, 15 x 19 cm

En aquesta estampa, Goya es burla dels afalacs i moixaines que sovint acompanyen el festeig. El manuscrit de la Biblioteca Nacional diu: Un casquivano cuando solicita a una mujer hace con ella las mismas muecas y zalamerías que un perrillo faldero. Al segon terme podem besllumar la figura inequívoca d’una celestina, un tema molt del grat de Goya, que vincula el galanteig amb els prolegòmens de la prostitució. 

Aiguafort i aiguatinta, 10,5 x 20,5 cm

“Rollona” significa mainadera. L’estampa fa referència a una dita antiga que deia: “El niño de la rollona que tiene siete años y mama aún ahora”. La estampa ens mostra un infant que ja porta barba i va cenyit amb una faixa de la qual pengen molts amulets per evitar el “mal d’ull”. El comentari manuscrit de la Biblioteca Nacional diu: "Los hijos de los grandes, se atiborran de comida, se chupan el dedo y son simpre niñotes aun con barba, y así necesitan que los lacayos los lleven con andaderas”.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 20,5 cm

El mític suplici de Tàntal (veure l’aigua fresca i no poder-ne beure) Goya l’aplica amb cruel ironia a la impotència dels marits vells, com ja feia Moratín en les seves comèdies. Goya comentà l’estampa d’aquesta manera: Si él fuese más galán, ella reviviría. Esto sucede a los viejos que se casan con las mozas.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

Sembla que el tema és aquell tan romàntic d’un duel per amor. El manuscrit del Prado diu: Ve aquí un amante de Calderón que por no saberse reír de su competidor muere en brazos de su querida y la pierde por su temeridad. No conviene sacar la espada muy a menudo.

Aiguafort i aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm

El manuscrit del Prado diu: Las caras y el trage están diciendo lo que ellos son.
Evidentment és una escena de bandolers i assaltadors de camins, un tema social candent en temps de Goya.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

És una cruel sàtira anticlerical. Els dibuixos preparatoris amb comentaris que es conserven al Prado són encara més durs i contundents i fan referència a la golafreria i a l’oculta lubricitat dels frares. El comentari manuscrit del Prado diu: Tal prisa tienen de engullir que se las tragan hirbiendo. Hasta en el uso de los placeres son necesarias la templanza y la moderación.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

Un dibuix preparatori que es conserva al Prado diu: Espartero borracho que no acierta a desnudarse y dando buenos consejos a un candil, yncendia la casa.
A la premsa de l’època surten incendis sovintejats a les cases i magatzems
dels esparters. El comentari manuscrit del Prado diu: Ni acertará a quitarse los calzones ni dejar de hablar con el candil hasta que las bombas de la villa le refresquen. ¡Tanto puede el vino!

Aiguafort i aiguatinta, 14,5 x 21,5 cm

És una sàtira contra els jutges i la justícia parcial. A Pan y toros ja es parla de “la fortísima flange de letrados que armados de sus plumas y cubietos de sus eternos pelucones, todo lo vencen y todo lo atropellan". Una càndida i incauta au femenina cau en mans dels desaprensius jutges, de faccions lleonines, que no dubten a desplomar-la i devorar-la com fan amb la justícia. El manuscrit del Prado diu: También las Pollas encuentran milanos que las despluman y aun por eso se dijo aquello de: Donde las dan las toman.

Aiguafort i aiguatinta, punta seca i burí, 15 x 21,5 cm

Aquesta estampa sobre la Inquisició té dues interpretacions diferents. Una seria una versió de l’aforisme  “Aquellos polvos trajeron estos lodos”. Per a les ments il·lustrades de l’època els actes de fe inquisitorials eren el paradigma del fanatisme obscurantista que nodria la por supersticiosa d’un poble degradat. El manuscrit d’Ayala descriu l’estampa d’aquesta manera: Auto de fe. Un vulgo de curas y frailes necios hacen comidilla de semejantes funciones. Perico el cojo que daba polvos a los enamorados.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

La interpretació d’aquesta estampa té el mateix problema que l’anterior. Al text del manuscrit del Prado, Goya encara blasma la dona condemnada: “Si lo hacen para afrentarla es tiempo perdido. Nadie puede avergonzar a quien no tiene vergüenza”. El text del manuscrit d’Ayala és molt més contundent i està més d’acord amb el pensament liberal de Goya: Es pobre y fea ¿cómo habría de haber remedio?, que vol dir que amb diners i sexe la situació de la condemnada hauria pogut ser revertida.

Aiguafort i aiguatinta i punta seca, 15 x 21,5 cm

Sembla una simple escena popular de carrer, però hi ha una forta condemna a la violència en l’educació dels infants. Al manuscrit del Prado, Goya va escriure: El hijo es travieso y la madre colérica ¿Qual es peor?

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

És una sàtira als matrimonis de convinença motivats per l’interès i l’engany.
El manuscrit del Prado diu: Facilidad con que muchas mugeres se prestan a celebra matrimonio esperando vivir en él con más libertad.

Aiguafort i aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm

És una altra escena celestinesca. El manuscrit del Prado descriu l’estampa així: Excelente madre para un encargo de confianza. Una dama distingida, ben embolicada en un mantó per a no ser reconeguda requereix els serveis de terceria d’una alcavota. Aquesta, com a vera Celestina, pren aires de devot recolliment amb el rosari ben visible entre les mans. Goya vol fer evident la corrupció hipòcrita dels poderosos i de l’aparença de pietat per encobrir-la.

Aiguafort i aiguatinta i punta seca i burí, 15 x 21,5 cm

És ben possible que aquesta estampa estigui inspirada en algun cas concret d’un capellà avariciós, que pateix perquè no sap on amagar les bosses amb diners, mentre els amics es peten de riure sabent que aviat es repartiran entre ells les taleques que l’avariciós pretén amagar. El manuscrit del Prado diu: La respuesta es fácil. Porque no los quiere gastar, y no los gasta porque aunque tiene los 80 cumplidos y no puede vivir un mes todavía, teme que le ha de sobrar vida y faltarle el dinero. Tan equivocados son los cálculos de la avaricia.  

Aiguafort i aiguatinta, punta seca i burí, 15 x 21,5 cm

Torna el tema de la Celestina i la desimbolta meretriu que s’empolaina i es puja la mitja suggeridorament, mentre la minyona li pentina una cabellera enormement llarga. L’alcavota vigila la seva mercaderia mentre passa el rosari. El manuscrit del Prado diu: Y hace muy bien, para que Dios la dé fortuna y la libre de mal y de cirujanos y alguaciles y llegue a ser tan diestra, tan despejada y tan para todo como su madre, que en gloria esté.

Aiguafort, 15 x 21,5 cm
El deshonrós embaràs fora del matrimoni era un delicte que formava part de la jurisdicció de la Inquisició. Malgrat que la planxa matriu de l’estampa ja estava molt desgastada en el procés d’impressió, aquesta dona empresonada és un dels temes més tristos i patètics gravats per Goya. El manuscrit del Prado omet tota commiseració i sembla justificar el càstig: La vida que ella trahía no podí para en otra cosa. Tanmateix, en altres anotacions, Goya es mostra més humà i comprensiu: Las pobres mozas incautas van a las cárceles después de quedar preñadas por una natural sensibilidad.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm
També aquesta estampa comporta dues interpretacions divergents. El manuscrit del Prado considera que l’escena s’esdevé dins d’una presó i diu: No hay que despertarlas, tal vez el sueño es la única felicidad de los desdichados. Però si analitzem l’escena ens adonem que les figures representen dos frares amb els seus caputxons i dues dones que es troben en un interior conventual, segurament davant la reixa d’un locutori. La autèntica interpretació segurament és aquella de caràcter tan anticlerical que trobem en altres manuscrits: ¿Qué han de hacer sino dormir los frailes y monjas despues de borrachos y estragado allá en sus conventos?

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

Torna la sàtira als homes incauts i ingenus que, enllaminits per la picardia de la dona temptadora, acaben enganyats i desplomats. El manuscrit del Prado diu: Les descañonan y le desollarán. La culpa tiene quien se pone en manos de tal Barbero.

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

El tema de l’estampa torna a ser el blasme de la prostitució al carrer. Les diverses anotacions de Goya sobre els dibuixos preparatoris estan plenes d’ironia. Una d’elles diu: Si ay culpa en la escena la tiene el trage. El manuscrit del Prado, sempre més moralitzant que els altres, sentencia: A esto trabajos se esponen las niñas pindongas que no quieren estar en casa. Una altra anotació reflecteix amb més agudesa l’escena: Malo anda el negocio, cuando el viento y no el dinero levanta las sayas a las buenas mozas.

Aiguafort i aiguatinta i burí, 15 x 21,5 cm.

En els ambients il·lustrats eren molt corrents els acudits i blasmes a l’ensenyament tradicional. El manuscrit de la Biblioteca Nacional diu: Un maestro burro no puede enseñar más que a rebuznar. El rerefons de l’escena podia ser l’anècdota de “Fray Gerundio de Campazas”, obra del P. Isla, ben coneguda per Goya, en què el mestre ensenya al deixeble les vocals, tot dient-li que s’anomenen així perquè es pronuncien per la boca, i el deixeble pregunta al mestre saberut per on es pronuncien, doncs, les consonants. 

Aiguafort i aiguatinta, 15 x 21,5 cm

El gravat s’inspira en la dita popular “tú que no puedes, llévame a cuestas” i vol denunciar l’injust repartiment de càrregues socials que pesen sobre les espatlles del poble treballador, mentre que les classes opulentes i ocioses n’estan lliures per la multitud de privilegis i exempcions. Sovint Goya personifica els poderosos amb grans ases. El manuscrit del Prado porta la llegenda: ¿Quién no dirá que estos dos caballeros son caballerías?