Museu de Montserrat - CAT

Planxa núm. XXVI. Dibuix d’Alexandre de Laborde (París, 1774-1842), gravat per Jean Desaulx (c. 1750-1819).

Amb aquesta estampa comença l’autor la descripció de les ermites que per a ell constituïen l’atractiu principal de Montserrat. Començà el seu tour sortint del monestir a les 4 de la matinada d’un diumenge per arribar a l’ermita de Santa Anna a l’hora en què els diversos ermitans s’hi aplegaven per sentir missa. Allò que més va impressionar el viatger va ser la conjuminació del murmuri de les pregàries, fetes a la llum de dos ciris, amb el cant dels ocells i la sortida del sol vista a través dels vitralls de colors de l’ermita.

Planxa núm. XXXVII. Dibuix de Jacques Moulinier (Montpeller 1753-1828), gravat per François-Nicolas (Montpeller, 1753-1828). Acolorit a mà.

Laborde va deixar Montserrat pel camí del Llobregat, en direcció cap a Barcelona. “És aquí on hom se separa amb pena d’aquest bell retir, i es gira sovint per admirar-lo encara, abans de perdre’l de vista”. El gravat de Laborde constitueix també un document de gran valor històric ja que ens mostra el pont de Monistrol que van fer construir els priors de Montserrat entre 1317 i 1375, amb l’esglesiola dedicada a Sant Lluís d’Anjou, bisbe de Tolosa; justament a l’altre costat del pont veiem el palau prioral, on els priors i després els abats de Montserrat exercien les seves funcions senyorials. 

Planxa núm. XXXIV. Dibuix d’Alexandre de Laborde (París, 1774-1842), gravat per Laurent Guyot (1756-1806).

Laborde no descriu ni dibuixa les dotze ermites de Montserrat, tot i que les va visitar totes; la de Sant Benet, col·locada a mig camí de totes les altres, és la darrera que ocupa la seva atenció perquè és la més gran i l’estatge del vicari i director de tots els ermitans. Veient el panorama que divisava des d’aquell indret, el viatger s’endinsa en profundes reflexions: “Hom veu sota els peus un món tempestuós, i al seu voltant un món tranquil, habitacles, homes d’una altra mena, com una regió intermèdia entre el cel i la terra”.

Planxa núm. XXXIII. Dibuix de Jacques Moulinier (Montpeller, 1753-1828), gravat per Augustin Claude Simon Legrand (1765 - c. 1815).

Contràriament al que hom podia esperar, de la capella on fou trobada la imatge, segons la tradició, Laborde només remarca els precipicis horribles vora el camí i l’atractiu de la vista.

Planxa núm. XXXII. Dibuix d’Alexandre de Laborde (París, 1774-1842), gravat per Claude-François Fortier (1775-1836).

Laborde descriu l’ermita de Sant Onofre com una gàbia aplicada a la paret, però aquest habitatge en aparença tan estret és agradable i ben equipat interiorment. El viatger pondera la bellesa del paisatge que ofereix aquesta ermita i el caràcter alegre del seu resident que el fa concloure que “el plaer de la solitud no és reservat únicament als caràcters malenconiosos”.

Planxa núm. XXXI. Dibuix de Dutailly (Lió, doc. 1790-1803...), gravat a l’aiguafort per Joseph Perdoux (1759-18...).

Laborde continua explicant el règim de vida dels ermitans de Montserrat, que alternen el treball amb l’oració i la meditació, drets davant la creu o “asseguts davant la porta de llur casa, com el vell Homer... Tot considerant llurs vestits antics, llur aspecte venerable hom els podria prendre per filòsofs pitagòrics o per pares del desert per les roques de la Tebaida”. 

Planxa núm. XXX. Dibuix de Dutailly (Lió, doc. 1790-1803...), gravat per Mactet.

Laborde assegura haver estat testimoni de l’escena que representa la imatge. L'ermità, en acabar el seu àpat, ha obert la finestra  per on entren els ocells sense cap por ni recança per menjar les molles de pa que l’home de Déu els ha preparat, un fet molt característic d’aquest lloc on mai no s’ha permès la cacera ni la brutalitat. El viatger es complau a mostrar la confortable simplicitat de la cel·la amb el banc de fuster en primer terme, el braser amb un atuell per escalfar l’aigua, el porró i les setrilleres sobre la taula, un rellotge despertador de paret, imatges religioses i llibres als prestatges del fons.

Planxa núm. XXIX. Dibuix de Micault de Courbeton, gravat per Laurent Guyot (1756-1806).

Laborde remarca l’aspecte singular que ofereix aquesta ermita, enquibida com un tascó entre dues roques. El monjo que li feia de guia li va explicar que fou en aquesta ermita de Sant Dimes on el cavaller Ignasi de Loiola va fer la confessió que va canviar la seva vida amb el monjo ermità, el P. Joan Chanon. Només és una veritat a mitges, puix que Chanon mai no va ser ermità ni va viure a Sant Dimes.

Planxa núm. XXVIII. Dibuix de Dutailly (Lió, doc. 1790-1803...), gravat per Jean Desaulx (c. 1750-1819).

La vista d’aquesta ermita va recordar al viatger les belles cases de camp de la Toscana i la vegetació dels quadres de Poussin o de Salvatore Rosa. Efectivament, la Trinitat constituïa l’ermita més gran, agradosa i confortable de totes les altres.

Planxa núm. XXVII. Dibuix d’Alexandre de Laborde (París, 1774-1842), gravat per Joseph Perdoux (1759-18...).

Explica Laborde que en sortir de l’ermita de Santa Anna i en trobar un bell enquadrament, es girà per treure’n el dibuix i una mica més avall es va tornar a aturar per dibuixar el magnífic espectacle del monestir a vista d’ocell i envoltat de núvols.

Planxa núm. XXV. Dibuix de Dutailly (Lió, doc. 1790-1803...), gravat a l’aiguafort per Jean Desaulx (c. 1750 – 1819) i acabat per Lienard.

Laborde comenta aquest estampa dient que el veritable jardí del Monestir és “la muntanya mateixa, ja que no hi ha cap de més bell que el que la natura ha volgut embellir”. La imatge ens permet de veure l’exterior de l’església de Montserrat, abans no li fossin afegits els absis del segle XIX. Laborde l’anomena jardí, però en realitat era un hort de verdures. 

Planxa núm. XXIV. Dibuix de François Ligier (c. 1755-1803...), gravat a l’aiguafort per Jean Baptiste Réville (París, 1767-1825) i acabat per M.-A. Benoist (1768-1826).

Aquest és un altre gravat de gran importància per a la història de Montserrat, puix que ens presenta una vista de com era l’interior de l’església abans que no la cremessin les tropes de Napoleó el 1811. Laborde explica que el seu dibuix ha prescindit de la gran reixa que separava el presbiteri, perquè puguem veure bé el conjunt de l’església, amb el seu retaule renaixentista d’Esteban Jordán, de 1593. I, sobretot, ens permet veure la decoració de 1669 “d’arabescs daurats” que cobria tot l’interior de l’església i que causà l’admiració de Laborde.

Planxa núm. XXII. Dibuix de François Ligier (c. 1755-1803...), gravat a l’aiguafort per Emilien Desmaisons (París, doc. 1770-1834) i acabat per M.-A. Benoist (1768-1826).

Aquesta estampa és l’únic testimoni gràfic del vell claustre gòtic, de 1476, unit pel costat de llevant als grans porxos d’arcs rebaixats que havia construït el prior Ramon de Vilaragut (1334-1348). Al centre, al fons, veiem una entrada al Monestir i a l’esquerra la comunicació amb l’atri de l’església, que era obra recent de la segona meitat del segle XVIII. Però el més curiós d’aquesta estampa són els exvots que pengen en aquest àmbit: retaulons, mortalles, maquetes de vaixells i caimans de l’Amazones. 

Planxa núm. XXII. Dibuix de François Ligier (c. 1755-1803...), gravat per F. B. Lorieux.

Laborde descriu la distribució dels edificis de Montserrat: l’església amb el campanar al fons, la mongia i altres habitacles del monestir, la porta que condueix a l’escala dreta que s’enfila per una canal de la muntanya i que condueix a les diferents ermites, i a l’esquerra, arrambats a la roca, els edificis destinats a acollir els pelegrins. El del primer terme és l’hospital dels pobres en el moment del repartiment de la sopa de migdia.

Planxa núm. XXI. Gravador: Adrien Vicq.

El plànol no és fet a escala i sembla més un esquema tret a ull que un treball orogràfic. Serveix per donar una idea de la ubicació del Monestir mirant cap al Llobregat i deixant a l’esquena la vila de Monistrol. Indica els dos camins d’accés i la ramificació per visitar les ermites, amb les esglésies de Sant Miquel i la Cova de la Mare de Déu.

Planxa núm. XX. Dibuix de Jacques Moulinier (Montpeller, 1753-1828), gravat per Louis Garreau.

El camí de Sant Miquel, que sortia de Collbató i unia Montserrat amb el camí ral Lleida-Barcelona, ha estat sempre un camí de ferradura; era el més curt però també el més accidentat, talment que quan el monestir esdevingué gran i calgué tragí de carro hagueren d’habilitar el septentrional que unia Montserrat amb el camí ral per Can Massana. L’arribada a Montserrat per aquest camí no és tan espectacular com la que ofereix el camí de Sant Miquel. Només veiem l’església pel darrere amb el pont que uneix el monestir amb el jardí. Laborde ens presenta l’escena d’uns monjos que han sortit de passeig i socorren a una devota que ha fet la prometença indiscreta de visitar la Mare de Déu de genollons.

Planxa núm. XIX. Dibuix de Jacques Moulinier (Montpeller, 1753-1828), gravat per Claude-François Fortier (1775-1836).

Laborde descriu el camí de ferradura que surt de Collbató per arribar a Montserrat. Explica com la comitiva es va aturar a l’ermita de Sant Miquel i la vista de conjunt del monestir que va contemplar des d’aquell lloc. Laborde va prendre nota sorprenentment fidedigna de la visió que li era oferta: els edificis del monestir, amb el jardí i l’ermita de Sant Iscle; les ermites més properes encimbellades a la muntanya, el camí de la Cova i el Pla de les Bruixes; al fons, els conreus de la vall del Llobregat.

Planxa núm. XVI. Dibuix de Jacques Moulinier (Montpeller, 1753-1828), gravat per François-Nicolas Dequevauviller (1745-1807).

Martorell era sovint el lloc on pernoctaven els viatgers abans d’emprendre el camí  de pujada a Montserrat, que començava a Collbató. Laborde explica com s’arriba a Montserrat des de Barcelona i l’efecte que va experimentar en veure la silueta de la muntanya des del Pont Romà, amb el seu arc triomfal.